Si afegim que aquest home de 57 anys, funcionari i pare de família és cristià, gai i d'esquerres queda prou clar el per què el contingut de la meva crònica no pot ser més que liminal.
Perquè avui (jo diria que afortunadament) ser cristià és estar en els marges de la nostra societat. Simplificant molt podríem dir que una gran part d'homes i dones d'avui són en el paradigma modern: només existeix i és digne d'existir allò que es veu i es toca. La resta són contes a la vora del foc. Una altra gran part d'homes i dones d'avui són en el paradigma medieval/antic, on tot és sotmès a la voluntat de Déu, inaccessible i desconeguda per als mortals. Una petita part de la humanitat contemporània és en el paradigma postmodern, en el que alguns han anomenat el "reencantament postmodern", que afirma que la realitat està formada, a més de pel que veiem i toquem, per altres realitats que ni veiem ni toquem. I després estem els cristians i cristianes que no ens considerem ni antics, ni moderns ni postmoderns. Persones que hem trobat en Jesús el Crist un resum admirable del que hem sigut, som i volem ser. Persones que creiem en una divinitat que es va fer visible i palpable en Jesús de Natzaret, que després els seus seguidors i seguidores van anomenar el Crist, l'Ungit. I el Crist, per a nosaltres, com he dit, constitueix tot allò que ha estat, és i serà, respon plenament al "d'on venim?", "qui som?" i "on anem?". Per tant, sóc liminal perquè sóc cristià en un món dessacralitzat. I sóc liminal perquè sóc un cristià poc convencional. Pertanyo a l'església catòlica romana, però no comparteixo tots els seus dogmes. Pertanyo també a la Comunitat Apostòlica Fronteres Obertes, una comunitat cristiana plenament inclusiva, de recent formació.
Un altre tret que em situa en la liminalitat és la meva homosexualitat. Plenament assumida i viscuda des de fa molts anys, l'homosexualitat m'ha donat una magnífica oportunitat de pensar i reflexionar, a voltes tot sol, a voltes amb altres companys i companyes del moviment gai, sobre coses que la immensa majoria d'homes i dones mai no s'han plantejat: a qui destijo? per què? d'on prové aquest desig? per què el meu desig suscita violència?
El fet de ser gai i cristià em situa, alhora, en dues zones marginals: diríem que mal vist pels gais i mal vist pels cristians. Si a això hi afegim que amb el meu company hem format una família amb els nostres tres magnífics fills, podem afirmar encara més la marginalitat de tot plegat.
Finalment, considero que estic en la liminalitat perquè sóc d'esquerres. En el món d'avui, dominat pel pensament únic, profundament conservador i afavoridor de la concentració de la riquesa i del monopoli de les decisions, ser d'esquerres és (al menys de moment) estar en els marges.
Estic profundament agraït a la vida per haver-me situat on sóc. Ser en els marges m'ha permès, com he dit, plantejar-me preguntes i elaborar respostes que les persones situades en la centralitat no han hagut ni de plantejar-se. Aquesta situació també m'ha apropat a la resta de persones (potser la majoria?) que són expulsades de la centralitat, començant per les dones i seguint per les persones d'altres races, d'altres cultures no hemòniques, d'altres realitats.
En aquests escrits, doncs, estimat lector, estimada lectora, hi trobaràs una crònica de l'actualitat des de la (meva) liminalitat, des del meu marge d'home de 57 anys, funcionari, pare de família, cristià, gai i d'esquerres.
Efectivament, Jordi, des dels marges tenim una perspectiva que ens permet veure allò que, des del centre estant, és invisible.
ResponderEliminarGràcies per la teva feina i, també, per obrir aquesta finestra al món.